Però escolti, a mi se m’acudeixen més solucions. Sr. Aznar, si vostè cobra 1 milió d’euros l’any entre pitos i flautes, s’estima tant el seu país i es preocupa tant per la seva economia (l’espanyola vull dir, de la particular no cal que se’n preocupi massa, ho té força bé), per què no fa un gest d’heroïcitat i renuncia a aquests calerons a favor de l’estat per ajudar a remuntar una mica la cosa? A veure, “todo por la patria”, no? i vostè que no és català, i per tant, no és garrepa com nosaltres, segur que no li fa res ni li ve d’aquí... Com? Que amb això tampoc solucionaríem res? Que no ho sap que els petits canvis són poderosos? Ho deia un home disfressat de no sé ben bé què que es feia dir capità enciam. Ja sap de què li parlo, segur que se’l mirava en la intimitat...
I que quedi clar que no és que jo no pensi que no es mereix aquest sou, déu me’n guardi! Estic segura que escalfa moltes cadires i que les escalfa molt bé i que els seus consells són del tot clarividents i il·luminadors, com aquest. Accepti també aquests humils consells sisplau, tot i que ja sabem que a vostè ningú li diu el que ha de fer, com tampoc “nadie le dice cuantas copas tiene que beber.” Ara, això ja no és cap consell, és un desig: “Váyase ya de una vez, Sr. Aznar, váyase.”
