Des de la banqueta

Estic d'acord amb en Pujol quan deia alguna cosa així com que ser polític és un ofici no gens fàcil, i ser un bon polític pot esdevenir fins i tot un art força complicat.

Aquests mesos he tingut el privilegi d'estar en contacte amb la política a nivell comarcal i municipal. He observat, escoltat i après. Aquests són els apunts que he agafat fins ara:

He après que la política pot ser per alguns un mal necessari, i per altres, una necessitat que sovint fa mal. He après que molts tòpics no són més que això: Que tots els polítics són iguals? Que tots volen el poder? Aquests estereotips només es poden afirmar des de la distància. Quins prejudicis tan simples en un món tan complex... És tan fàcil ser crític des del sofà de casa mentre els altres donen la cara per defensar que no ens apugin els impostos (que paguem tots), per aconseguir més prestacions (que les gaudim tots), per justificar alguna mesura que no acaba d'agradar a tothom, sabent que això costarà certs desprecis i retrets. O pitjor encara, la desafecció a la política, el camí fàcil, el de de girar l'esquena fins i tot quan se'ns demana l'opinió, quan se'ns convida a exercir el nostre dret a la llibertat de manifestar què volem i a qui volem; fins que un bon dia descobrim que alguna llei, reglament, ordenança no ens és favorable i recorrem a la queixa. I és que de la política, encara que no ens ho sembli, ningú se n'escapa.

He après que conviccions i frustracions a vegades són la cara i la creu d'una mateixa moneda. Que la humilitat i la humanitat existeixen en un món on es parla molt més de les discrepàncies, de les corrupcions i de les deslleialtats. Tanmateix, jo he observat, viscut i admirat la il·lusió de la gent que es reuneix altruïstament amb ganes de canviar les coses, de canviar un poble, una comarca i, per què no, el món. He vist la il·lusió en els seus ulls, en les seves paraules. I això, amics meus, no té preu, ni existeix cap màster que imparteixi aquesta lliçó de vida.

He compartit moments d'eufòria col·lectiva, però també d'algun desencís individual. He sentit a dir algun cop: "No sé si realment val la pena buscar-se tants maldecaps." Jo simplement somreia, sabent que l'endemà aquella persona tornaria a estar al peu del canó. Per compromís, per responsabilitat, per principis, però sobretot, perquè allò que li dóna tants maldecaps és allò en el que creu i allò que realment el fa feliç. I des del meu modest punt de vista, aquest prototip de polític és el que el poble, la comarca i el país necessita, i afortunadament, és el que jo he conegut de més a prop i el que m'esperona, em motiva i em fa pensar que un altre món és possible. 

.

Que boig el món...

Obro el blog després de que algú em recordés que en tenia un. De moment, ment en blanc però ganes d'escriure. Res a perdre, és un simple blog.

Escolto la cançó "Que boig el món" dels nous Lax'n'busto. M'inspira. No trobeu que a vegades hi ha una cançó per a cada etapa, per a cada moment, per a cada escena de la vida?

Dijous vaig anar a l'enterrament d'una ex-companya de classe. Feia molt temps que no la veia, però em va tocar la notícia. Així, de cop i volta, aquella persona havia desaparegut. Ja no me la trobaria mai més pel carrer, ni tindria més notícies seves. Em pregunto, qui mou els fils del nostre destí, qui ha escrit el guió de la nostra vida. I nosaltres, simples actors amb un paper improvitzat, no podem saber què ens espera a la cantonada, ni què passarà demà. Tanmateix, potser el millor és no saber on s'acaba el nostre camí, ni què té pensat el món per a nosaltres, ara que ja ens hem acostumat a viure amb incertesa. Seria angoixant anar fent una creueta a cada dia que passa abans que arribi la data que s'ha escollit per a que deixem d'existir.

La reflexió a que una arriba després de tot això és la d'aprofitar el que es té ara, saber-ho valorar i intentar no fer un drama dels petits problemes que van sorgint al dia a dia. Estem vius, això és el més important.