La veritat és que mai entendré aquesta mania. La mania que tinc per distreure'm amb qualsevol cosa quan més feina tinc. És una sensació molt estranya. És un neguit que es va accentuant quan es va acumulant més i més feina i la data d'entrega es va acostant cada cop més, fins que arriba a ser un neguit constant. Al final es fa tot l'última setmana o l'últim dia de pressa i malament. Fins i tot hi ha coses que les deixes per impossible, ja que no hi ha temps material. Et frustres. Et frustres molt. Et maleeixes, i et dius a tu mateix que no tornarà a passar. Malauradament, passa. Una vegada rera l'altra. Ja és quelcom cíclic. Recordo les primeres bronques quan feia P-5, però llavors no tenia aquesta angoixa. No n'era conscient. De fet, ara tinc la suficient consciència per preocupar-me per les coses però no en tinc la suficient per fer-les quan toca. M'he quedat a mig camí i crec que aquí em quedaré tota la vida. Sabeu quan notes que has deixat d'evolucionar cap a millor? Jo fa temps que em noto estancada i d'aquí no em moc. C'est la vie, que diuen...
Per sort, sempre em quedaran els plannings, programacions miraculoses de la distribució del meu temps per fer en un dia el que no he fet en tot un mes... llàstima que no els compleixi. Però sempre alleugen la consciència en moments difícils, com els creients anar a la missa dels diumenges.
El que no sé és si algú em podrà entendre...
1 comentari:
Jo t’entenc perfectament, bàsicament perquè a mi també em passa, igual que a la majoria de gent. Això és normal en la gent que te inquietuds com molt be tu dius, perquè al meu veure, una persona que és capaç de passar-se el dia estudiant com una boja, o bé està desesperat i ho ha de fer perquè sinó no arriba o bé la cosa més interessant i que li provoca més inquietuds són els estudis.. d’aquests últims hi ha qui realment l’hi encanta el que fa, tot i que normalment aquesta gent al agrada'ls-hi tampoc necessiten estudiar tant, hi també hi ha qui simplement no te inquietuds la qual cosa és força llastimosa... Així doncs el consell que et puc donar i que ja l’hauràs sentit un miler de vegades, és justament el que tots intentem i que mai aconseguim, treure’ns la mandra per aquestes coses que no ens interessen tant com d’altres i simplement acabar-les el més aviat possible per a poder-ne fer de més interessants.
“M'he quedat a mig camí i crec que aquí em quedaré tota la vida”
:)
Simplement: jajajaja
A mig camí de què? Simplement el camí que segueixes és així, dona voltes, puja, baixa, s’ajunta amb el d’altre gent i cada cop el camí és fa més gran i més clar, perquè tens gent al teu costat que camina amb tu! Probablement si anessis sola pel mon caminaries en un altre camí, però segurament no seria tant bo i tant amè. Tots pensem “ai... i si haguéssim triat un altre camí? I si hagués triat uns altres amics? I si...”, el que cal saber és que el camí el fas tu i sempre ha estat així, perquè encara que vegis gent i l’hi tinguis una certa enveja pel camí on va, si tu el caminessis no series tu i no t’agradaria. Per tant segueix el teu camí amb orgull i alegria, perquè cada dia el faràs més al teu gust i jo sempre hi serè per guiar-te quan és faci fosc i aixecar-te quan caiguis.
Perquè la vida és maca, però a vegades fa por i és incerta, però com dius tu: “C'est la vie” la teva i la meva ^^
T’estimo wuapa!
;@@@@@@@@@@@@@
Publica un comentari a l'entrada