Així són les coses

Després de passar gairebé quatre mesos a la República Txeca, una comença a crear la seva pròpia "visió de país".

I us diré que la República Txeca és un país on es fa fosc més aviat que a Catalunya; on a l'estiu s'omple de turistes i a l'hivern queda buit; un país on els trams i els trens arriben a l'hora; on la gent li costa poc enfadar-se; on es fan servir corones i no euros i un país on hi ha cervesa barata però aigua cara. 

La República Txeca és un país fred en totes les accepcions de la paraula. A la República Txeca, a l'hivern, pocs dies surt el sol.

És un país que va fent, sense pressa. Sí, tot va fent... com a tot arreu, la gent es lleva, va a treballar perquè cada dia sigui igual a l'anterior. La gent es limita a fer el que li toca i a treballar pel què li paguen. Al supermercat les caixeres et van passant els productes sense aixecar la vista  fins que et diuen el preu de la compra amb unes paraules que et sonaran estranyes. Miraràs els números de la caixa enregistradora i treuràs un bitllet, o dos. Finalment, si els hi dius gràcies o adéu en txec potser aconseguiràs arreca'ls-hi un tímid somriure per un instant. I és que la República Txeca és un país on els somriures escassegen i la melancolia abunda. És un país on de seguida es fa gairebé inevitable caure en estereotips.

La mirada trista de la gent gran és el reflex més viu d'un país amb un passat enterbolit, els quals molts d'ells et faran dubtar per uns moments si encara et trobes en un país amb règim comunista, un règim que ha deixat la seva herència per tot arreu on vagis.

Es respira nostàlgia pels carrers, i sobretot a l'hivern, foscos i solitaris. Es respira certa tristesa per uns temps passats però presents dins la ment de tots aquells que van viure esperant i esperant sense saber massa bé el què esperaven, i tots els somnis de joventut s'han esvaït mica en mica al llarg del temps. 

Praga és una ciutat en que la fervorosa esplendor del centre contrasta amb els caòtics edificis dels afores, talment com si estiguessin fets amb el mateix motlle. Tanques els ulls i t'és fàcil imaginar la vida vint anys enrera... i quaranta, i cinquanta... així com obvi imaginar quin tipus de gent vivia a cada lloc. 

I aquesta doncs, és la breu visió d'algú que està acostumada al caliu de la seva terra; a passar poc fred; a que la gent et somrigui amb facilitat; al sol i al pa amb tomàquet. Algú que no sabia amb què es trobaria i que ara ja s'ho ha trobat. I estic contenta, malgrat ser crítica. Vaig marxar perquè necessitava un canvi i ja l'he tingut. Vaig marxar perquè volia ser més feliç i ja ho sóc. Fugir? se'n pot dir així, però jo prefereixo dir "anar a conèixer món i trobar-me amb mi mateixa". He conegut gent que val molt i molt la pena i no m'arrepenteixo de res. 

Encara em queda un mes per aquí que aprofitarem... a la meva manera :) 

Aquesta nit cap a Viena!